No ens enganyem: el món no en vol saber res, de la nostra independència.

Com tots els pobles petits, més encara quan han estat llargament oblidats, els catalans acostumem a fantasiejar amb el dia en què la família de les nacions ens obrirà les seves portes i ens farà seure a la taula dels grans àpats, tot demanant-nos per què hem trigat tant a tornar a casa. Ens sentim com el fill pròdig i esperem el reconeixement del pare, sense adonar-nos que les nacions són una família tan nombrosa que ja ningú no espera el retorn dels germans que no han sabut, amb afalacs o a cops de colze, fer-se un lloc a la taula quan tocava.

També els expatriats, tant els d'abans com els d'ara, fantasiegem sovint amb el retorn i conservem ben vives les imatges, els sons, les olors de la terra que hem deixat enrere per les raons que sigui. Fins i tot en l'època d'Internet, l'exili ens allunya del país que portem a dins, de la societat que ha conformat els nostres hàbits més fonamentals, alhora que ens confronta amb un entorn estrany, de vegades hostil, i en qualsevol cas aliè. Per poc sentiment de país que tinguéssim quan vam fer les maletes, els expatriats ens trobem d'aquesta manera arrossegats per la nostàlgia de la pàtria, més forta com més febla i ignorada sigui aquesta.

Potser no hi ha, doncs, independentistes més convençuts que els independentistes que vivim i treballem fora de Catalunya. Molts ens hem agrupat des de fa un cert temps al voltant de l'Assemblea Nacional Catalana, organitzant-nos als nostres països d'acolliment per fer arribar el missatge d'una Catalunya que vol viure en pau, en democràcia i en llibertat fins als últims racons d'aquest món tan avesat a confondre'ns o a ignorar-nos. La nostra acció s'articula de manera cada vegada més efectiva a través d'assemblees exteriors descentralitzades i autònomes, autèntiques cèl·lules democràtiques que treballen desinteressadament a cada país o regió on hi hagi catalans expatriats, establint contactes amb persones i entitats locals, organitzant actes o intervenint en els debats públics, a fi d'aplegar el màxim de suport internacional per al procés d'autodeterminació d'aquest poble que també és, malgrat la distància, el nostre.

La feina que fem és sovint poc visible. No constituïm cap organisme públic i només comptem amb la nostra iniciativa personal, amb la nostra passió per Catalunya i amb el nostre anhel de llibertat. Alguns portem molts anys vivint a l'estranger i sabem fins a quin punt la nostra causa, fins i tot la nostra nacionalitat —no pas la que diu el passaport, sinó la que ens dóna una identitat individual i col·lectiva— suscita mirades de desconcert i d'incredulitat a tot arreu. Som expatriats d'una pàtria sense nom, d'un poble sense plens drets. Estrangers per partida doble: al país on som i al país d'on venim.

Però és justament en aquest doble exili on rau la nostra força, allò que ens inspira per continuar picant a la porta de les nacions establertes, per continuar fent sentir la nostra veu, una veu catalana, per més que parli en anglès, en castellà o en xinès, a través dels murs i de les finestres tancades que envolten els confortables menjadors del món, allà on la sobirania ja no és una aspiració, sinó una realitat, rosegada sens dubte, però tan tangible com els coberts i les vaixelles, i per això mateix estotjada amb tant de zel. Allà és on els expatriats catalans, cada vegada més nombrosos i cada vegada més decidits, fem ressonar sense vergonya la paraula 'independència'.

No ens fem il·lusions. No esperem que el pare surti a rebre'ns amb els braços oberts, menys encara que els nostres germans ens facin un lloc a la taula i comparteixin l'àpat de bon grat. Però tampoc no estem disposats a viure perpètuament com uns apàtrides, renunciant a la nostra responsabilitat envers aquesta terra, que potser ja no trepitgem, però que tots volem veure renéixer més pròspera, més justa i més sostenible.

I és aquesta ambició que ens guia, als membres de les Assemblees Exteriors de l'ANC, per continuar amb la nostra tasca arreu del món, una tasca discreta i humil, però ferma i constant, a la qual volem convidar-vos a participar. Perquè ningú no ens regalarà res. Però si anem tots junts, ningú no podrà tampoc impedir que algun dia, tant de bo no gaire llunyà, seguem a la taula que ens pertoca i compartim amb totes les altres nacions l'herència de la llibertat.

Article publicat a Vilaweb (14/06/2013).

Avui apareixia aquesta notícia al País.

Recull l'informe que un grup d'experts ha presentat a la Generalitat de Catalunya, on es recomana eliminar l'estatut de funcionari, excepte en les posicions d'autoritat. Als lectors "De la indignació a la nació", la proposta d'aquest grup d'experts potser els soni familiar. És clar que, en el nostre país, on les idees es manlleven amb tanta facilitat i amb tan poc respecte per les fonts, seria potser demanar massa que aquests "experts" hagin referenciat d'on han tret la "seva" proposta. En quasevol cas, bevinguts al tren, senyors López-Casasnovas i companyia!

Aquí va el paràgraf que va sortir publicat al setembre de 2012, dins les tesis nacionals:

"9. De la funció pública

La nació-hàbitat catalana hauria de trencar de manera clara i definitiva amb el model funcionarial heretat, en part, de l'estat espanyol. En alguns aspectes, el desenvolupament d'una administració pública en l'àmbit de l'autonomia política s'ha fet de manera bastant encertada, tot i que potser amb una certa precipitació institucional. Tal com mostra el Llibre blanc de la funció pública catalana publicat per la Generalitat l'any 2005, el servei públic representa en l'actualitat al voltant del 9% de la població activa, un nivell força moderat, tot i que no inclou l'administració general de l'estat. Com és lògic, un cop assolida la independència política, la nació-hàbitat catalana hauria d'assumir tots els serveis que ara mateix proporciona l'estat espanyol (seguretat social, agència tributària, exèrcit, ambaixades, correus, aeroports, trànsit, justícia...). La major part d'aquests serveis tenen, però, greus deficiències de gestió i un evident excés de personal administratiu. Això significa que la nació-hàbitat, encara que hereti uns serveis públics catalans acceptablement gestionats i dimensionats, haurà de portar a terme una transformació en profunditat de l'administració, a fi d'assegurar que la prestació dels serveis públics als habitants es faci amb els nivells òptims d'eficiència, qualitat i productivitat. Això implica, entre altres coses, reduir al mínim imprescindible la proporció de treballadors públics poc qualificats o que aporten escàs valor al sistema de prestacions (per exemple, els administratius) i augmentar la proporció de treballadors públics qualificats o finalistes (mestres, metges, infermers, bombers, agents rurals, etc.). Això no es pot fer simplement acomiadant treballadors, sinó que cal implementar programes efectius de capacitació del personal poc qualificat o generalista, de manera que puguin progressar en la seva carrera professional, ja sigui dins l'administració o en el sector privat. Al mateix temps, caldrà implementar sistemes de gestió moderns i eficients en tots els àmbits i nivells de l'administració, professionalitzant al màxim els processos, despolititzant els nomenaments, incrementant la productivitat i introduint-hi millores en l'ús de les noves tecnologies, el treball en xarxa i la conciliació laboral. Aquesta transformació del servei públic no es podrà portar a terme amb èxit sense modificar l'actual marc laboral de la funció pública. Els habitants de Catalunya haurien de tenir el coratge d'eradicar els privilegis que comporta actualment l'estatut del funcionari, no només en l'administració sinó en tots els àmbits del servei públic (universitats, sanitat, educació), substituint-lo per contractes laborals estables i equiparables al sector privat. Només en aquells casos on estigui justificat per la naturalesa de la funció pública, com els jutges o els mossos d'esquadra, s'hauria de mantenir algun règim de protecció especial. En totes les altres funcions, l'ocupació garantida per a tota la vida, a més de provocar greus problemes de productivitat i d'ineficiència, constitueix un greuge comparatiu respecte a la resta de treballadors de la nació. Es tracta, en definitiva, d'una altra forma d'extracció injustificada de rendes que cal abolir si es vol desenvolupar una economia i una societat dinàmica, equitativa i sostenible. L'homologació total de l'estatut del funcionari al del treballador hauria de permetre homogeneïtzar el mercat de treball, eliminant els privilegis adquirits i afavorint la mobilitat laboral de tots els habitants. Això no es pot fer, però, sense modificar el Marc Laboral de la nació, de manera que la flexibilitat vagi acompanyada d'un context general que garanteixi també la seguretat (flexiguretat), amb programes efectius de capacitació, garanties de transició laboral, generalització de la contractació de qualitat, suport suficient en cas de pèrdua de l'ocupació i sistemes de retribució que reflecteixin la contribució personal (per exemple, amb la limitació dels ventalls salarials, el control de la funció directiva, la participació dels treballadors en la gestió de les organitzacions, etc.). Fins i tot així, és evident que l'eliminació de l'estatut privilegiat dels funcionaris pot generar una forta oposició corporativista per part d'aquests col·lectius i de les seves organitzacions. Només en el context d'un gran pacte nacional per la capacitació dels habitants i d'un esforç sistemàtic per eliminar totes les rendes injustificades, incloent les que extreuen els partits polítics, els sindicats, els empresaris, les grans fortunes i els monopolis públics i privats, es pot demanar que els funcionaris sacrifiquin els seus privilegis pel bé de la prosperitat col·lectiva i de la sostenibilitat de la cohabitació."

De la indignació a la nació (2012), pp. 322-324.

El problema per al Sr. López-Casasnovas i els seus experts amics, però també per al Sr. Mas si n'acaba fent cas (o potser ja es tracta d'això), és que una reforma d'aquest tipus, que és extraordinàriament necessària, és també extraordinàriament perillosa i contraproduent si no va acompanyada d'altres reformes estructurals de la mateixa fondària, com és ara la reforma dels partits polítics, del sistema de representació i de participació, del sistema d'extracció de rendes en els sectors privats, del marc laboral dels treballadors, etc.

Al meu llibre, vaig intentar oferir una visió de conjunt, una sèrie de reformes coherents i exhaustives que permetrien superar la crisi i construir una nació més justa, més pròspera i més sostenible. Agafar trossets d'aquest programa de reformes i posar-los damunt de la taula com a opcions viables, a més d'extremadament ingenu, ratlla la temeritat política. Però aquí ja no sorprèn res. Entre uns polítics institucionals, i els seus equips d'experts, que no fan més que escalfar els seus seients, i uns polítics alternatius que semblen il·luminats per la gràcia divina i enfonsen el procés d'autodeterminació cada vegada que s'omplen la boca amb processos constituents que semblen més aviats revolucions encobertes, no sé pas quin futur ens espera a tots plegats.

Al final, les coses aniran per on han d'anar, com acaba passant sempre. El problema serà tot el patiment que deixaran pel camí. I els responsables que aquest patiment no s'hagi evitat amb una política seriosa i eficaç seran els polítics, els que manen i els que aspiren a manar, juntament amb els seus equips de suposats experts. Estem en mans d'inútils amb càtedra.

En el context d'una nació-hàbitat, a diferència del que succeeix en els estats cívics actuals, l'ecologia no és un contingut més del sistema polític, menys encara un objecte d'apropiació partidista, sinó un element estructurador de la mateixa comunitat política. L'ecologia és un fonament constitucional de la nació, al costat de la justícia o del dret. La comunitat ecopolítica es constitueix com una comunitat d'habitants sense distinció de gènere, condició, raça, edat o espècie. El marc d'aquesta comunitat és l'oikos, l'hàbitat que tots els habitants comparteixen i la sostenibilitat del qual justifica la constitució d'una comunitat política fonamentada en els vincles de l'amistat. La nació-hàbitat incorpora per tant en el seu nivell més bàsic i essencial l'aspiració compartida per tots els habitants, una vegada han escollit deliberadament viure junts, de sostenir de manera efectiva, no només la comunitat social, sinó també la comunitat biològica.

En l'actual sistema polític, l'ecologia ha esdevingut una marca electoral que tots els partits, d'una manera o d'una altra, es disputen. En general, però, s'acostuma a considerar que les exigències de l'ecologisme polític respecte a la producció econòmica i a la justícia distributiva el situen més a prop de l'esquerra, sobretot d'una esquerra qualificada sovint de “radical”, que no pas de la dreta. Aquesta noció és, tanmateix, molt problemàtica i ha estat sovint discutida pels mateixos ecologistes. Com ha assenyalat Andrew Dobson, alguns dels valors fonamentals del pensament ecologista són compartits per totes les forces polítiques, mentre que algunes de les propostes de l'ecologisme polític coincideixen amb la dreta, d'altres amb l'esquerra i n'hi ha que són rebutjades tant per l'esquerra com per la dreta. És justament perquè existeixen certs valors fonamentals de l'ecologia, com la sostenibilitat de la cohabitació, que són compartits per tots els membres d'una mateixa comunitat, fins i tot abans de pensar en termes polítics, que és possible incorporar l'ecologia com un dels fonaments de l'estructura constitucional de la nació-hàbitat. Això no vol dir que s'hi incorporin també les propostes i els plantejaments específics de l'ecologisme polític, de la mateixa manera que la incorporació de la justícia com a fonament constitucional no significa que no pugui haver-hi discrepàncies sobre la interpretació i l'aplicació dels principis de la justícia que donin lloc a diversos posicionaments partidistes, fins i tot a partits que adoptin el mateix nom de la justícia. En la nació-hàbitat, el valor de la sostenibilitat de la cohabitació, així com la noció fundacional d'una comunitat d'habitants, estan per damunt de la disputa política, per bé que el seu significat pugui ser interpretat de manera diversa en funció de les diferents sensibilitats i ideologies.

Alguns dels conflictes ja clàssics entre l'ecologisme polític i les esquerres, com les discussions al voltant de la producció industrial, han tingut també el seu paper en el moviment dels indignats. Deixant de banda els activistes amb un compromís ideològic més marcat, però, els indignats semblen adoptar una posició menys dogmàtica que en el passat respecte als problemes del medi ambient i respecte a les possibles solucions, malgrat que els prejudicis antropocèntrics continuïn sent encara dominants. El mateix moviment dels indignats, tot i inclinar-se cap a l'esquerra política, es postula com una plataforma de caràcter transversal que pretén superar les divisions que marquen la confrontació partidista tradicional. L'ecologia apareix en aquest context com un valor de fons, més o menys acceptat per tothom, però que no aconsegueix incidir, fora d'algunes propostes minoritàries, en la definició de les polítiques més substancials. El mateix passa a nivell de la política institucional, on tots els partits es declaren partidaris de l'ecologia, però cap d'ells, ni tan sols els que defensen l'ecologisme com a via política, incorporen de manera efectiva la perspectiva ecològica a les seves propostes més concretes.

L'articulació de l'ecologia com a fonament constitucional de la nació-hàbitat hauria de permetre superar aquesta manca de concreció de les polítiques ambientals, en la mesura que obliga a les forces polítiques i als habitants a posicionar-se explícitament sobre els problemes de la comunitat biològica, en comptes de deixar-los de banda o passar-hi de puntetes. D'altra banda, la identificació dels habitants amb el seu hàbitat reforça la legitimitat de les petites nacions en front dels grans estats, dirigits sovint per institucions centralitzades que imposen costos ambientals sobre les diferents regions sense patir-ne les conseqüències. En una nació-hàbitat, pel contrari, la comunitat política inclou també la comunitat biològica. D'aquesta manera, l'explotació dels recursos naturals propis ja no comporta només beneficis, sinó també costos que han de ser assumits per la mateixa comunitat. L'ecologia esdevé així un element substancial de les polítiques institucionals, econòmiques i socials de la nació, a més d'exigir solucions específiques per als problemes cada vegada més urgents que afecten a la sostenibilitat de l'hàbitat comú. Encara que les respostes a aquests problemes fossin les mateixes que ara i les divisions partidistes continuessin dirimint-se en funció de les necessitats humanes, la incorporació de tots els éssers vius a la comunitat de la justícia seria ja un progrés considerable i permetria desenvolupar una nació, no només més justa, sinó també més digna.

De la indignació a la nació (2012), pp. 151-153.

Si la qualitat de la democràcia depèn en bona mesura de la dimensió de la comunitat política i del grau de cohesió social de la seva població, aquesta relació és encara més evident respecte a l'amplitud, la profunditat i la sostenibilitat de l'estat del benestar. Una de les demandes més persistents dels indignats és el manteniment, i en alguns casos l'expansió, dels serveis i de les prestacions socials davant de l'amenaça de retallades vinculades a programes d'austeritat o de la negativa de certs sectors socials influents a ampliar-ne la cobertura. Cal destacar, però, que aquestes reclamacions no es donen per igual a tots els països occidentals, sinó únicament en aquells que mantenen uns estats del benestar de mínims (estats liberals) o uns estats del benestar vinculats als equilibris de poder corporatius (estats corporativistes). No és cap casualitat que tant els uns com els altres corresponguin, justament, als models socials dels grans estats. Les nacions més petites, en canvi, han pogut desenvolupar models de redistribució fiscal i de protecció universal molt més eficients i generosos, amb una despesa social que, no només no perjudica la seva competitivitat internacional, sinó que tendeix a reforçar-la.

En comptes de blasmar els mercats financers o la globalització, cal entendre que un sistema de prestacions socials és, abans de res, una estructura d'equitat i de cura que vincula els individus d'un determinat grup social. Si aquest grup, com passa als grans estats, està format per una gran quantitat d'individus i de subgrups amb interessos divergents, cultures i formes de vida diverses, identitats en pugna i conflictes de tota mena, és inevitable que el sistema de protecció social sigui vist amb desconfiança. En l'absència d'una comunitat significativa subjacent, no hi ha res que justifiqui, més enllà de la ideologia nacionalista sostinguda pel mateix estat, uns nivells elevats d'equitat i de cura. La desconfiança entre els diferents grups que conformen la societat civil d'un gran estat, en la mesura que alguns són contribuents nets i els altres receptors nets, obliga a establir un sistema de protecció de mínims (liberal) o un sistema de protecció regulat per institucions rígides i ineficients (corporativista). En una nació petita i cohesionada, sobretot si s'aproxima al model filial de la nació-hàbitat, les prestacions socials són pel contrari una conseqüència gairebé natural del vincle que uneix els diferents habitants en un mateix projecte de cohabitació. La justificació, encara que sigui implícita, de la justícia social en la reciprocitat i en l'amistat entre els habitants, així com la qualitat de les institucions comuns, permet que l'estat pugui exercir més pressió fiscal i mantenir un nivell de prestacions socials molt més elevat que no pas en els grans estats. Només d'aquesta manera es pot mantenir, com passa als països nòrdics, un model social que sigui generós i alhora contribueixi al desenvolupament econòmic de la nació, tot reforçant l'equilibri, la integració i el dinamisme de la societat filial.

Més que lamentar-se per les retallades de l'estat del benestar i anar a cercar culpables en el capitalisme global, els indignats farien bé d'interrogar-se per les raons d'unes diferències tan pronunciades en el nivell de protecció social i en el nivell de competitivitat entre els diferents estats. No es pot obviar el fet que la globalització i els mercats financers són fenòmens sistèmics que afecten, sense distincions, tots els països. Per què alguns d'aquests estats (Finlàndia, Dinamarca, Països Baixos) tenen al mateix temps unes prestacions socials tan elevades i una competitivitat tan alta, mentre que hi ha uns altres estats (Portugal, Espanya, Grècia) amb prestacions socials de mínims i una competitivitat tan baixa? Si la causa de les retallades en la protecció social fos realment l'exigència externa de competitivitat, com pretenen alguns, hi hauria d'haver una relació inversa entre l'una i l'altra. En canvi, els països que tenen millor protecció social són també els més competitius (a més de tenir l'ocupació més alta). Aquest cercle virtuós entre la protecció social i la competitivitat tan sols es dóna, però, en el cas de les nacions petites i amb institucions filials. En els grans estats, fins i tot en aquells que són més competitius, com Alemanya, l'estat del benestar només pot sostenir-se sobre la base de grans acords corporatius vinculats a la producció industrial i d'un creixement econòmic que ajudi a apaivagar, encara que sigui temporalment, els conflictes interns de la societat civil. El model de la nació-hàbitat, en canvi, permet mantenir un estat del benestar que sigui generós i alhora afavoreixi un desenvolupament econòmic més estable i equitatiu, en la mesura que es fonamenta en els vincles de la societat filial i en el bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació.

De la indignació a la nació (2012), pp. 149-151.

Hasta ahora, el debate planteado por el soberanismo catalán en el seno del estado español ha estado marcado por una dicotomía entre lo “español” (como representación de lo unitario, lo común y lo legítimo) y lo “catalán” (como representación de lo segregador, lo particular y lo ilegítimo). Es obvio que la mayoría de catalanes no ven el problema de esta manera, sino como una cuestión en la que se dirime la capacidad de autoregularse que tienen (o deberían de tener) los habitantes de Catalunya, independientemente de las opciones constitucionales o identitarias que cada uno adopte. Este “derecho a decidir” es una concepción bastante transversal, que incluye tanto a los independentistas como a la mayoría de federalistas y autonomistas. En el debate español, en cambio, si hay algo que parece unir a todas las sensibilidades es la convicción de que los catalanes carecen justamente de dicho derecho, porque sólo los “españoles” pueden gozar de él. La dicotomía, españoles contra catalanes, o viceversa, queda así claramente reforzada.

La realidad, sin embargo, es bastante más compleja. La unidad misma de lo “español” debería ser puesta en duda, no sólo por parte de los sospechosos habituales, sino también por parte de aquellos que a veces la defienden con más ahínco y que en realidad están tirándose piedras a su propio tejado. El caso de Andalucía es paradigmático.

Demasiado a menudo se oyen todo tipo de exabruptos que enfrentan a catalanes y andaluces en debates dialécticos a propósito de la unidad de España. No cabe duda de que la relación entre uno y otro pueblo es difícil, tanto por las diferencias en la estructura social y cultural como por los estrechos vínculos derivados de procesos migratorios recientes. El desprecio con el que algunos catalanes tratan a los andaluces y la animadversión con la que algunos andaluces reciben todo lo catalán se explican en parte por una familiaridad impuesta por circunstancias sociales y económicas que ni unos ni otros han escogido. Pero hay algo más. Y este algo más, este suplemento, es el discurso del nacionalismo español. O para ser más precisos, mal que les pese a algunos, el discurso del colonialismo español o castellano.

No hay que bucear muy a fondo en la historia para darse cuenta de que las dos grandes colonias castellanas en la península ibérica, las “joyas de la corona”, son Andalucía y Catalunya. Algunos se escandalizan cuando se utiliza el término “colonia” en un contexto que no sea el de “mar allende”, pero sólo la miopía histórica puede restringir el fenómeno colonial a la colonización europea del Nuevo Mundo. La realidad es que toda Europa se ha construido a lo largo de los siglos a través de procesos coloniales. Y ciertamente la península ibérica no es una excepción. En este sentido, y antes de verse absorbida por el proyecto unitario de matriz francesa impulsado por Castilla, Catalunya también ha sido “potencia colonial”, sobre todo en relación a Valencia y Baleares, donde las huellas de dicha colonización son todavía visibles en la lengua, las instituciones y la cultura que buena parte de estas comunidades comparten con Catalunya. Del mismo modo, es evidente que la conquista de Andalucía por parte de Castilla (algunos prefieren denominarlo ideológicamente una re-conquista) es un proceso clásico de colonialismo, como lo son las conquistas portuguesas del Algarve y de África o las conquistas castellanas de las Canarias y de América, entre muchas otras.

En el caso de Andalucía, las estructuras sociales y económicas impuestas por el poder colonial castellano son particularmente notorias y se extienden hasta el presente. Los grandes latifundios de hoy en día, como los de la Casa de Alba, tienen su origen en el reparto de tierra conquistada entre los señores feudales castellanos durante los siglos XIV y XV. Nada en la estructura territorial propia de Andalucía, desde la época fenicia una de las más productivas del mundo mediterráneo, exigía una concentración de la propiedad agrícola como la que impusieron los vencedores castellanos. Nada impedía tampoco que esa estructura feudal hubiese evolucionado a lo largo de la historia para adaptarse a las exigencias de una economía cada vez más industrial y más globalizada. Nada, a excepción claro está de los intereses de los señores castellanos.

Bien conocido es el peso que los diferentes proyectos de reforma agraria en Andalucía han tenido en la inestabilidad del estado español a lo largo de todos estos siglos, en particular durante la II República. La dictadura se encargó de mantener intactos los derechos adquiridos de los conquistadores castellanos, o más bien de sus ennoblecidos descendientes, sobre la tierra andaluza, mientras mantenía a la mayoría de la población andaluza en un estado de miseria crónica, sólo aliviada en parte por la emigración forzosa y siempre traumática. La posterior democracia, a pesar de haber mejorado sensiblemente la situación social andaluza, lo ha hecho sin poner en cuestión sus estructuras básicas. El resultado es una economía paralizada, ineficiente y alimentada por subvenciones de todo tipo, desde el PER hasta los fondos estructurales de la Unión Europea. Durante los años de bonanza, la expansión del turismo y del sector inmobiliario han podido ocultar estas ineficiencias, pero la crisis ha vuelto a poner en evidencia que Andalucía, sin reformas estructurales más profundas, es una sociedad abocada a la precariedad y al desempleo.

El problema, sin embargo, no son los andaluces, ni la cultura andaluza, ni el estilo de vida andaluz, ni todos esos estereotipos que tan injustamente se utilizan para denostar una supuesta indolencia del sur. El problema no son las personas, sino las estructuras, las instituciones. Y en el caso de Andalucía el principal problema es la estructura de propiedad de la tierra agrícola.

¿Cómo solucionarlo? Ciertamente no con una colectivización como la que a veces proponen algunas izquierdas y que sólo llevaría a un enfrentamiento visceral y a una caída de la productividad agrícola sin precedentes. Tan sólo una reforma agraria ordenada, basada en el respeto a los derechos individuales y en una modificación de las subvenciones que incentivara la división de la tierra en propiedades medianas y viables económicamente podría sentar las bases de un desarrollo equilibrado y sostenible de la economía andaluza. Pero para llevarla a cabo es imprescindible que Andalucía tenga la capacidad de poder autoregularse, de establecer sus propias leyes, no aquellas que le vienen impuestas desde fuera, sino aquellas que redunden en el interés general de los mismos andaluces. Sólo así puede esperarse que estas leyes dejen de privilegiar los intereses vinculados a los círculos de poder madrileños o los que estos mismos círculos se encargan de defender en Bruselas. Sólo cuando Andalucía pueda elaborar sus propias leyes y presentarse ante la Unión Europea para defender los intereses de sus habitantes estará capacitada para modificar la perversa estructura de incentivos que mantiene la economía andaluza en un estado permanente de respiración asistida.

En definitiva, si hay algo que Andalucía necesita más que ningún otro pueblo de la península ibérica es convertirse lo antes posible en un estado independiente dentro de la Unión Europea. Ahora mismo, es cierto, Andalucía es España. Pero no tiene por qué seguir siéndolo. Y mientras lo siga siendo los más perjudicados serán los mismos andaluces. Sólo cuando los andaluces puedan ejercer libremente su “derecho a decidir” podrán también tomar las riendas de su propio futuro y empezar a construir una sociedad justa, productiva y próspera.

Molt sovint, les demandes d'aprofundiment democràtic per part dels indignats s'adrecen a uns estats que són literalment incapaços d'atendre-les, fins i tot en el cas que hi hagués una voluntat política majoritària entre els ciutadans i les classes dirigents. Els indignats obliden que el sistema de la democràcia cívica, amb els mecanismes moderns de representació política, van ser dissenyats per donar estabilitat a uns estats de grans dimensions, amb poblacions heterogènies, societats poc cohesionades i interessos divergents. En aquest context, la participació democràtica efectiva, a més de difícil de portar a la pràctica per qüestions tècniques, hagués conduït de manera inevitable al trencament de la unitat política de molts d'aquests estats, per no dir de tots. El sistema de representació és, per tant, un sistema de contenció. Obligats a escollir entre la dimensió màxima de la comunitat política i la participació democràtica dels seus membres, la lògica de la competició econòmica va portar tots els grans estats, però també alguns que volien constituir-se com a tal, a sacrificar la participació per preservar o assolir la major dimensió possible. Enlloc és més evident aquest procés que als Estats Units, on els debats entre els federalistes i els anti-federalistes reflecteixen de manera bastant nítida el dilema dels grans estats en l'època moderna.

No és gens sorprenent, per tant, que les úniques democràcies contemporànies que tenen nivells mínimament acceptables de satisfacció i de confiança política per part dels seus ciutadans corresponguin a petites nacions, com els Països Baixos, Suècia o Dinamarca. Certament, la dimensió de la comunitat no és pas l'única variable que explica el grau d'afecció política dels habitants d'aquestes nacions, sinó que cal també afegir-hi la qualitat de les institucions, la prosperitat econòmica, la cohesió social, les dinàmiques de participació o el pluralisme dels mecanismes de representació. Totes aquestes variables, però, depenen críticament de la dimensió de la comunitat política. Els grans estats, com els Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya o Espanya, fins i tot aquells que tenen una descentralització política o administrativa important, són incapaços d'oferir els nivells de participació i de fiscalització per part dels ciutadans que poden donar-se en comunitats més reduïdes i cohesionades. Aquests grans estats, en la mesura que han d'articular interessos massa divergents i poblacions massa heterogènies, sovint amb un marcat caràcter plurinacional, mai no assoliran un nivell de democràcia que pugui respondre adequadament a les expectatives dels seus ciutadans, per molt que aquests se n'indignin.

És evident, però, que la dimensió de la nació, fins i tot la seva cohesió interna, no són requisits suficients per assolir una democràcia efectiva (només cal veure els exemples de Grècia o de Portugal). Perquè una nació petita tingui una bona salut democràtica cal, a més, que les seves institucions siguin eficients i transparents, que el seu sistema polític estigui ben dissenyat i que existeixi una societat filial prou dinàmica i capacitada. La nació-hàbitat, a partir dels principis de la justícia i del bé comú de la sostenibilitat de la cohabitació, ofereix justament la possibilitat de desenvolupar un model de democràcia que s'acosti al màxim a aquest ideal. No es tracta, però, d'una proposta utòpica, sinó d'un projecte perfectament realitzable en el context d'una societat moderna i plural, tal com mostren les institucions de les nacions que més s'hi aproximen, com els Països Baixos, Suècia, Dinamarca o Finlàndia, però també, tot i que en menor mesura, Estònia, Lituània o la República Txeca.

En comptes de continuar demanant més democràcia a uns grans estats incapaços d'anar més enllà dels seus límits actuals, els indignats farien bé de treballar activament per desenvolupar noves institucions i pràctiques democràtiques en el context de comunitats polítiques significatives. Una democràcia que sigui realment participativa i deliberativa només pot donar-se, si de cas, allà on hi hagi una societat filial dinàmica, de manera que els habitants facin cada dia l'elecció deliberada de viure junts i es donin un marc institucional fonamentat en els principis comuns de la justícia.

De la indignació a la nació (2012), pp. 147-149.

El model polític, econòmic i social de la nació-hàbitat constitueix potser l'única alternativa realista, al marge de les solucions antidemocràtiques, a la progressiva expansió del capitalisme global que tant critiquen els indignats. La concentració del poder en mans d'agents econòmics fortament centralitzats, sense cap legitimitat democràtica i amb escàs control polític per part d'unes institucions públiques sobre les quals cada vegada tenen més influència, és sens dubte un dels grans perills per a la sostenibilitat social i ecològica del planeta.

Els grans estats moderns, d'arrel bàsicament republicana, es presenten de vegades com el contrapoder que caldria reforçar per controlar de manera efectiva l'acció d'aquestes multinacionals. La realitat, però, és que els grans estats com França, Alemanya, el Regne Unit o els Estats Units, travessats per tota mena de conflictes interns i obligats a mantenir un equilibri sempre precari entre els diferents grups d'interès, no tenen suficient cohesió social com per desenvolupar polítiques de participació democràtica i de sostenibilitat que permetin limitar el poder de les grans corporacions. No cal oblidar, a més, que els grans estats occidentals, per molt que de vegades es presentin com a víctimes de la globalització, mantenen una forta connivència d'interessos amb les grans multinacionals, en la mesura que aquestes conserven encara lligams de capital o de gestió amb les seves nacions d'origen. La geopolítica dels grans estats està doncs íntimament lligada amb l'estratègia de les grans corporacions, fins al punt que les elits tecnocràtiques que dirigeixen uns i altres són sovint exactament les mateixes. La solució no és pas democratitzar els grans estats-nació, sinó desmantellar-los.

Tampoc no es pot pretendre, però, reemplaçar l'estat-nació per un hipotètic model de democràcia universal o continental, d'acord amb la lògica de crear un contrapoder polític que tingui una dimensió equivalent al poder econòmic. Aquest contrapoder, fins i tot en el cas que arribés a ser funcional, mai no podria ser democràtic, si més no mentre mantinguem una definició mínimament participativa de la democràcia. Així doncs, més que un contrapoder, un sistema de govern global o continental no seria més que el complement polític de l'estructura tecnocràtica i centralitzada de les grans empreses. En aquest esquema “imperial”, els ciutadans mantindrien l'estatus legal de subjectes de drets i deures (el “dret de tenir drets”), amb una participació potser simbòlica en l'elecció dels líders, però sense cap eficàcia política real. D'acord amb la lògica funcionalista del capitalisme, aquesta seria sens dubte l'estructura ideal de la governança global.

Paradoxalment, l'únic nivell d'integració política que pot exercir un control efectiu sobre les grans empreses multinacionals i sobre l'actual model tecnocràtic de producció és aquell que permeti assolir una coherència ecològica i social suficient com per desenvolupar institucions democràtiques participatives i sostenibles. La millor resposta al capitalisme global és la comunitat ecopolítica. En la mesura que les nacions-hàbitat, fonamentades en la sostenibilitat de la cohabitació i en els vincles de la societat filial, s'apleguessin en unitats d'escala continental, a fi de compartir béns públics com la defensa, el mercat, la política exterior o la política monetària, no només serien viables econòmicament en l'actual context global, sinó que aconseguirien regular de manera eficaç l'acció de les grans empreses i l'estructura del sistema financer. A la llarga, un món de nacions-hàbitat podria trencar amb la lògica del creixement econòmic basat en l'explotació il·limitada dels recursos, adoptant formes de desenvolupament econòmic que repercuteixin en el benestar real dels seus habitants i enforteixin el capital natural, el capital humà i el capital territorial de cada nació. Eventualment, l'estabilitat dels sistemes econòmics nacionals, el control efectiu dels mercats financers, la capacitació dels habitants i la consolidació dels intercanvis locals acabarien transformant les mateixes estructures productives globals, desincentivant la formació de grans empreses, redimensionant el comerç a nivells sostenibles i relocalitzant la producció industrial.

No cal dir que el projecte econòmic de la nació-hàbitat, com qualsevol visió de futur, planteja reptes importants i està sotmès a tots els riscos de l'acció col·lectiva i de la contesa política. Però no deixa de ser una alternativa pragmàtica, democràtica i perfectament assolible al model de capitalisme global que s'està forjant al marge de qualsevol procés participatiu. Més que continuar aferrant-se a la carcassa de l'estat-nació o fent volar els coloms de la democràcia universal, els indignats farien bé de constituir-se, cadascú en el seu propi hàbitat, en comunitats ecològicament i socialment significatives que tinguessin la capacitat de transformar el sistema productiu en la línia d'un desenvolupament econòmic equitatiu i sostenible.

De la indignació a la nació (2012), pp. 145-147.

We the living are very often trapped, by the same nature of our consciousness, in the illusion of a present that seems immutable. The political structures that surround us, and to a large extent rule our lives, acquire then the consistency of natural phenomena. Nothing that we might do or refrain from doing would seem capable of transforming, much less overturning, institutions so seemingly solid that many would take them as eternal. And yet, change is inherent in all human institutions, even in those that attempt to clench more firmly to their own persistence. When we take a look at the large states that still dominate international politics and we ponder whether it will be really possible for a new, better world to emerge from our present situation, we would do well to remember the fable of the bear and the stork.

For more than forty years, the entire world lived under the impression that the Cold War, the territorial confrontation between the capitalist and the communist blocks, was a permanent fact of life, not much more alterable than the rain or the cyclones. The Union of Soviet Socialist Republics in particular seemed to be an entity destined to outlast many human generations, even the end of history according to some. In just a few months, however, this immense military and territorial unit made up of twenty or so republics and satellite states crumbled like a sandcastle leaving almost no trace of its previous existence. Many reasons have been advanced to explain the sudden collapse of the Soviet block, a revolution that no one expected and which has profoundly transformed the geopolitical structure of the whole of Europe, and indeed the world. It is often assumed that the great victor of the Cold War, and ultimately the cause of the Soviet Union's disintegration, was the capitalist system. There is no doubt that the liberal democracies of the West and their economic model, as well as the internal transformations encouraged by Soviet leaders, were key factors in the events that led to the fall of the Berlin Wall and to the breakup of the Warsaw Pact. It is often forgotten, however, that the main force that caused such a rapid decomposition was not Western pressure, but the struggle for independence of some small nations, particularly Lithuania and the other Baltic states, which frustrated the hopes of a partial reform of the communist system. These revolts, like the ones in the Czech Republic, Slovakia, Hungary, Poland and elsewhere, were marked not so much by the demand of economic prosperity or a Western system of government, but by the aspiration of each one of these nations to organise by themselves their political community, free from the interference of any foreign power. In many places, such as in Estonia and Latvia, the resistance of these small nations was grounded from the beginning on the defence of the nation's ecosystems, the air and the water, the animals and the plants, which the large state had been mishandling for years by indiscriminately exploiting natural resources, setting up huge power plants or filling the rivers with its endless waste. The Lithuanians forming a human chain to stop Soviet tanks is therefore an example, not of the struggle for a capitalistic world, but of the struggle for a world of habitat-nations. The inhabitants of the small nations of eastern Europe stood up to the large Russian bear, risking their own lives and the lives of their loved ones, not because they wanted better appliances, but because they aspired to live in a community of free inhabitants, founded on the sustainability of cohabitation and on the principles of justice. These revolutions, like Lithuania's storks, carry perhaps in their beak the habitat-nations that are yet to be born.

Habitat (2012), chapter 1, pp. 4-6.

En contra del principi majoritari, i en general de la democràcia, les teories elitistes o aristocràtiques acostumen a defensar, almenys des de Plató, la idea que la majoria no està prou capacitada per prendre les decisions col·lectives i que és necessari, pel bé de la comunitat, que una minoria qualificada “porti el timó” de la nació. Molt sovint, però, s'acostuma a barrejar en un mateix argument tres qüestions que cal mantenir clarament separades: (1) la capacitat dels administradors públics, (2) la capacitat dels representants polítics, i (3) la capacitat de les organitzacions polítiques.

En una societat com l'actual, amb un grau considerable de complexitat, resulta evident que els administradors públics han d'estar prou capacitats i que no es pot pretendre que els habitants governin la nació a aquest nivell d'implicació. La necessitat de comptar amb una burocràcia professionalitzada és, com ja va apuntar Max Weber, una característica de tots els sistemes polítics moderns, siguin oligàrquics, democràtics o filiocràtics. En la mesura que el sector públic té conseqüències sobre el sistema econòmic i social de la nació-hàbitat, tractaré sobre aquesta qüestió a la tesi quarta, on argumentaré la conveniència de reduir tant com sigui possible les dimensions de l'aparell burocràtic de l'estat. Aquí només cal mencionar el fet evident que la filiocràcia no pretén de cap manera que l'administració pública passi a dependre directament dels habitants, sinó que hauria d'estar en mans de gestors amb el màxim grau assolible d'eficiència i professionalitat, sense que el seu nomenament depengui en cap cas dels actors polítics.

En un segon nivell d'anàlisi, l'argument elitista o platònic defensaria la idea que els representants polítics, ja sigui dins l'executiu o dins el legislatiu, han de ser les persones més qualificades per exercir aquests càrrecs, fins i tot autèntics professionals de la política. La teoria de la nació-hàbitat no s'oposa, en línies generals, a aquest raonament. Com ja he comentat abans, el principi de la cura ens permet fonamentar la necessitat d'un accés desigual a l'oportunitat vital de la política, en la mesura que la comunitat es beneficia del fet que els càrrecs polítics estiguin ocupats pels habitants més qualificats i no pas per qualsevol habitant escollit a sort o a dit. És important remarcar en aquest sentit que la comunitat no es beneficia del fet que els polítics siguin professionals per se, sinó només en la mesura que aquesta professionalització garanteixi en principi que els càrrecs polítics estaran ocupats pels habitants més qualificats, entre tots els habitants, per a aquell càrrec. Si la professionalització de la política implica, per la raó que sigui, que les persones més qualificades per als càrrecs polítics no hi poden accedir, mentre que els polítics “professionals” es reparteixen els càrrecs en funció de criteris meritocràtics restringits al seu grup o en funció d'altres criteris (nepotisme, amiguisme, etc.), aleshores no hi ha cap justificació possible per mantenir aquest sistema de selecció dels polítics. En una situació com aquesta, on hi ha un grup de polítics professionals que ocupen tots els càrrecs públics d'acord amb criteris corporativistes que limiten injustificadament l'accés a la política a la resta d'habitants, estaríem parlant pròpiament d'una “casta política” o d'una “facció política”. No cal dir que el sistema actual de Catalunya, com el d'altres nacions-cíviques amb règims d'oligarquia electiva, s'aproxima molt a aquesta situació.

En aquest cas, el problema ja no és tant la capacitació individual dels polítics professionals, sinó el sistema institucional de selecció, circulació i distribució de la funció política, que a casa nostra, com en altres llocs, recau bàsicament en unes organitzacions de caràcter inherentment oligopolístic: els partits polítics. Des d'un punt de vista formal, és clar, qualsevol ciutadà pot arribar avui dia a ser un polític. La realitat, però, és que un ciutadà només pot arribar a exercir efectivament de polític en la mesura que formi part d'un partit polític i se sotmeti per tant als mecanismes interns d'accés, promoció i control que regulen aquestes organitzacions. Tenint en compte que existeixen importants barreres d'entrada per als nous partits i que la competència entre els partits existents està estrictament regulada en funció de les lleis promogudes i aprovades pels mateixos partits majoritaris, és evident que aquests partits formen una clàssica estructura oligopolística, també coneguda com a càrtel. La persona que vulgui accedir efectivament a la política no té més remei que militar en un d'aquests partits majoritaris, sense que les alternatives, com la militància en partits minoritaris o la creació de nous partits, siguin en general opcions factibles. I encara que ho fossin, la realitat és que qualsevol nou partit que aconsegueix guanyar representativitat en aquest context institucional no triga a desenvolupar les mateixes estructures jeràrquiques que la resta de partits, d'acord amb “la llei de ferro de l'oligarquia”, formulada ja fa uns quants anys per Robert Michels i que ningú encara no ha refutat: “D'acord amb una llei social universalment aplicable, cada òrgan de la col·lectivitat, sorgit de la necessitat de la divisió del treball, crea per a si mateix, tan aviat com es consolida, els seus interessos propis. L'existència d'aquests interessos especials implica necessàriament un conflicte amb els interessos de la col·lectivitat” (353). Els partits esdevenen així, sense una regulació constitucional efectiva, autèntiques tiranies en mans d'unes minories que tendeixen naturalment a utilitzar el poder polític en benefici propi o de la corporació. Parlar de “capacitat” dels polítics en aquest context oligopolístic seria un acudit més o menys graciós, si aquests oligopolis no fossin també els encarregats de governar la nació en nom dels seus habitants.

De la indignació a la nació (2012), pp. 208-210.

[Direccions - Propostes pràctiques d'articulació de la nació-hàbitat catalana]
5. De la funció política

La funció política ha d'estar adequadament valorada i remunerada, amb l'objectiu de garantir la capacitat i la competència dels candidats a ocupar-la, així com la seva independència financera. Els candidats a la funció política no poden rebre, però, cap mena de remuneració fins que no accedeixin al seu càrrec i deixen de rebre una remuneració després d'abandonar el càrrec. En aquest sentit, cal recordar que les associacions polítiques tenen prohibit remunerar els seus afiliats i els candidats a la Presidència de la Generalitat no poden fer servir els fons públics com a remuneració personal. La funció política només és professional en la mesura que s'exerceixi efectivament, mai en tant que funció corporativa al marge de les institucions públiques. La funció política no coincideix amb la funció pública (administració), que haurà de regir-se per criteris estrictament professionals. Els càrrecs d'aquesta funció pública, que inclou tots els empleats i gestors fins al nivell màxim de director general, no poden ser nomenats pel President de la Generalitat, que ha de limitar-se a nomenar els consellers i els corresponents equips de govern, els quals tindran responsabilitats de direcció política, però mai de gestió orgànica de l'administració. Les remuneracions dels càrrecs polítics hauran de ser suficients, no discriminatòries i ajustades al nivell de responsabilitat o a la complexitat del càrrec. S'han de preveure, addicionalment, compensacions en funció de la situació professional a la qual es renunciï per accedir a la funció política, de manera que es garanteixi que aquest accés no impliqui un sacrifici excessiu de les possibilitats personals en l'àmbit privat i no desincentivi els candidats més ben qualificats. Aquestes provisions haurien de fomentar una representació equilibrada de tots els sectors professionals i laborals de la nació en la funció política (evitant, per exemple, l'excessiva presència d'empleats públics), així com la paritat d'homes i dones. Tots els càrrecs polítics són d'exercici exclusiu i no són compatibles amb altres activitats públiques o privades. Un mateix habitant no pot ocupar més de dues vegades (legislatures) el mateix càrrec polític, sigui o no de manera consecutiva. Això no impedeix, però, que un mateix habitant ocupi diversos càrrecs polítics al llarg de la seva vida. Per als càrrecs d'especial rellevància, com el President de la Generalitat, es poden preveure compensacions econòmiques de caràcter restringit i limitades en el temps una vegada abandonin les seves funcions i mentre no n'exerceixin d'altres. Sigui quin sigui el nivell institucional, però, l'exercici de la funció política no pot donar dret en cap cas a pensions vitalícies o altres retribucions permanents a càrrec de l'erari públic. Aquesta regulació pretén limitar la professionalització estructural de la funció política i permetre'n l'accés a tots els habitants, d'acord amb els mèrits i el potencial personal, sense que això vagi en detriment de la capacitat i de la independència efectiva dels polítics en actiu.

De la indignació a la nació (2012), pp. 221-222.

Nota: Aquests textos són petits fragments de la Tesi Nacional Segona del llibre De la indignació a la nació (Mycelia Books, 2012). Vist l'escàs interès dels mitjans catalans per aquest llibre, malgrat que les propostes que s'hi desenvolupen són prou oportunes i originals, aprofitaré el meu blog per anar desgranant algunes de les idees que puguin tenir una aplicació més immediata. Potser d'aquesta manera evitaré que el llibre mori per la desídia d'una cultura intel·lectual i periodística que sembla moure's gairebé exclusivament pel clientelisme estructural de la nostra societat.

La restricció de la funció política als “millors”, és a dir, als habitants més capacitats o qualificats, està parcialment justificada en base als principis ecoliberals de la justícia. Però no cal recórrer a aquests principis, sinó que n'hi ha prou amb els mateixos arguments elitistes, per mostrar que els millors rarament, per no dir mai, no surten de les estructures oligopolístiques dels partits polítics. Està clar que escollir els polítics a sort, o sense tenir en compte les seves capacitats, seria gairebé tan absurd com escollir els cirurgians a sort. La situació actual dels partits polítics al nostre país, però, és comparable a la d'un hospital on els cirurgians, en comptes de ser escollits en funció dels seus mèrits com a interns, fossin seleccionats per la seva capacitat per invertir els fons de pensió de l'hospital o per la bona sintonia amb el cirurgià en cap. Quants pacients es deixarien operar per aquesta mena de “metges”? En aquest context, les paraules de Rousseau encara ressonen amb força, només que hi canviem “monarquies” per “partits polítics”: “Els qui arriben en els [partits polítics] no són sovint més que petits ronyosos, petits murris, petits intrigants, a qui els petits talents que els permeten assolir les grans posicions a l'interior dels [partits] només els serveixen per mostrar al públic la seva ineptitud tan aviat com hi arriben” (Le Contrat Social, p. 92).

És aquest el sistema de qualificació que volem per als representants polítics de la nació-hàbitat? Certament que no. Encara que mantinguem un cert sistema de representació, fins i tot amb associacions polítiques que articulin la legítima i necessària pluralitat d'interessos dels habitants de Catalunya, l'accés a l'oportunitat vital de la política no pot dependre completament d'unes organitzacions oligopolístiques amb la capacitat d'aprofitar el règim institucional per assolir els seus fins particulars a costa del bé comú de la cohabitació. Filiocràcia no vol dir govern dels amics del president o del secretari general de torn d'un determinat partit polític. Filiocràcia vol dir govern de tots els amics, és a dir, dels habitants en tant que estan vinculats per l'elecció deliberada de viure junts. En aquest sentit, una nació que no sigui capaç de generar persones prou capacitades per governar i legislar sense haver de recórrer a una casta especialitzada de polítics està condemnada al servilisme. No es tracta, és clar, que tothom accedeixi a la funció política, sinó que aquest accés estigui sotmès a un règim obert i transparent de selecció, de manera que hi hagi una competència real, fonamentada en els mèrits i en la capacitat dels aspirants als diferents càrrecs polítics. Aquests càrrecs, a més, han d'estar sotmesos a una certa rotació, a fi d'evitar la formació d'elits endogàmiques i enquistades al poder. Afortunadament, Catalunya compta ja amb una societat activa i dinàmica, on no hi manquen persones amb prou capacitat i talent per ocupar càrrecs públics al més alt nivell. Si alguna cosa manca són els mecanismes institucionals que permetin una circulació efectiva de les persones, no pas en funció de criteris corporativistes, sinó dels seus mèrits i del seu potencial individual. Això només es pot aconseguir desmantellant l'oligopoli dels partits polítics i introduint altres mesures estructurals, com un límit a la recurrència dels càrrecs públics, a més d'instaurar una autèntica separació de poders. L'obertura dels procediments d'accés al govern o al legislatiu no implica renunciar als bons polítics, sinó reconèixer que els bons polítics sorgeixen de la societat en el seu conjunt, no pas de l'aparell restringit d'uns quants partits. La bona salut de la filiocràcia depèn en bona part de la seva capacitat per promoure la constant fertilització entre la societat i la política, en comptes de fer-ne dues esferes separades i sovint antagòniques. El talent de la societat filial ha de circular en les institucions polítiques i el talent polític ha de revertir en la societat filial. Els bons capitans són un actiu de la nació, però això no vol dir que hagin d'apropiar-se de la nau.

El règim de representació de la nació-hàbitat no pot servir, en qualsevol cas, per limitar injustificadament la participació directa dels habitants en les decisions públiques, en la mesura que aquesta participació es fonamenta en els principis de la justícia i serveix per afermar la concordança. En una societat dinàmica i diversa com la catalana, la capacitat dels habitants per comprendre i deliberar sobre els problemes polítics que afecten a la nació està fora de tot dubte. En aquest context, la representació pot vehicular-se de manera prou eficient a través d'associacions polítiques, sempre i quan s'estableixin els mecanismes institucionals necessaris per limitar dins el possible que aquestes associacions, com passa avui dia amb els partits polítics, sucumbeixin a la “llei de ferro de l'oligarquia”. Una regulació eficaç de les associacions polítiques hauria de garantir, en concret, que (1) hi hagi una competència real entre les organitzacions (evitar la competència oligopolística), (2) les organitzacions tinguin estructures internes democràtiques i obertes (evitar la governança oligopolística), i (3) el finançament de les organitzacions i dels processos electorals estigui estrictament regulat pels poders públics (evitar la influència oligopolística). Totes aquestes normes s'haurien d'incloure en la constitució, a fi de prevenir que les associacions polítiques puguin modificar-les en benefici propi. Tot reconeixent els seus mèrits, és imprescindible tractar aquestes associacions com amenaces potencials a la sostenibilitat de la cohabitació, en la mesura que són el vehicle privilegiat per a la formació de faccions minoritàries amb suficient poder per trasbalsar els equilibris constitucionals de la nació. Cal tenir en compte, a més, que totes les regulacions institucionals que puguem establir tenen una efectivitat limitada en un context on les organitzacions polítiques poden assolir una gran capacitat d'influència social a través dels mitjans de comunicació de masses. Només el reforçament de la participació directa dels habitants, amb algun mecanisme com el poder arbitral que proposo a les direccions, pot aconseguir controlar efectivament l'acció dels representants polítics i contenir fins a un cert punt la tendència oligàrquica inherent a qualsevol organització que articuli aquesta representació. No cal oblidar mai que aquesta tendència constitueix la principal amenaça per a la sostenibilitat de la filiocràcia.

De la indignació a la nació, pp. 210-212.

[...]

[Direccions - Propostes d'articulació de la nació-hàbitat catalana]
3. De les associacions polítiques

Les associacions polítiques (AP) són les úniques organitzacions amb capacitat per presentar candidatures a les eleccions legislatives de la nació. A diferència d'altres associacions de la societat filial, la funció constitucional d'aquestes AP, en tant que vehicles de la representació política dels habitants, fa necessari que la mateixa Constitució n'estableixi amb claredat el règim legal d'actuació i d'organització interna. La formació d'una AP és lliure i està oberta a qualsevol grup d'habitants que compti amb un mínim d'afiliats que representi el 0,1% de la població total. Totes les AP es regulen internament per uns estatuts idèntics i definits per la llei. Aquests estatuts han d'assegurar que el procediment d'elecció de qualsevol càrrec amb responsabilitat dins l'AP, així com dels candidats a les Corts o altres comicis, es faci per mitjà d'una votació oberta i secreta, en igualtat de condicions per a tots els aspirants i amb la participació de tots els afiliats. Les AP només poden finançar-se amb fons públics i amb les quotes dels seus afiliats, que estan establertes per llei i són idèntiques per a totes les associacions. Qualsevol AP que rebi una donació privada per damunt d'aquests límits quedarà automàticament dissolta i els seus càrrecs inhabilitats per a l'exercici de la funció pública o política durant un període prudencial. El finançament públic de les AP està regulat estrictament per la llei, amb càrrec al pressupost de la nació. Cada AP rep fons públics en funció del nombre total d'afiliats oficialment registrats, no pas dels seus resultats electorals. Un habitant només pot afiliar-se a una sola AP. No hi ha cap límit a l'aportació de treball que els afiliats poden fer a la seva AP, però aquesta aportació haurà de ser sempre desinteressada (voluntària). Les AP, d'acord amb la tradició associacionista catalana, tenen prohibit remunerar econòmicament els seus candidats o els seus càrrecs de responsabilitat. Els fons públics i les quotes dels afiliats només poden servir per a sostenir l'organització interna i finançar les campanyes electorals. La regulació de les AP pretén fomentar la competència entre aquestes associacions, sobre la base d'una afiliació lliure i voluntària dels habitants en funció de les seves preferències polítiques o ideològiques. Les AP no poden establir cap mena de consorci, acord o coalició entre elles, però poden fusionar-se per formar una nova associació. Tampoc no poden crear organitzacions dependents o establir cap mena d'acord amb altres organitzacions ja existents, qualsevol que sigui la seva naturalesa. La supervisió financera i estatutària de les AP correspon a la Sindicatura de Comptes, que exercirà la seva tasca de control amb els criteris més estrictes possibles. El nombre d'AP ha de quedar efectivament limitat (1) pel llindar mínim d'afiliats i (2) pel nivell de finançament públic en funció del nombre d'afiliats. Aquests límits han de ser prou exigents per evitar una excessiva fragmentació i prou laxos per assegurar la competència efectiva i la pluralitat de les AP. Totes aquestes restriccions i regulacions estan motivades pel principi de concordança, que aconsella prevenir la formació de faccions minoritàries amb un poder oligopolístic sobre la legislació de la nació, així com per l'obligació de garantir l'accés a l'oportunitat vital de la política en igualtat de condicions per a tots els habitants.

De la indignació a la nació, pp. 219-220.

Nota: Aquests textos són petits fragments de la Tesi Nacional Segona del llibre De la indignació a la nació (Mycelia Books, 2012). Vist l'escàs interès dels mitjans catalans per aquest llibre, malgrat que les propostes que s'hi desenvolupen són prou oportunes i originals, aprofitaré el meu blog per anar desgranant algunes de les idees que puguin tenir una aplicació més immediata. Potser d'aquesta manera evitaré que el llibre mori per la desídia d'una cultura intel·lectual i periodística que sembla moure's gairebé exclusivament pel clientelisme estructural de la nostra societat.